El RIS 2025 dibuixa una Catalunya amb un sistema de recerca i innovació competitiu en talent, qualitat científica i internacionalització. Les dades mostren una evolució positiva de la col·laboració entre el sistema científic i el teixit productiu (les copublicacions publicoprivades han augmentat 16 punts entre 2021 i 2025), però també evidencien reptes importants en inversió privada en R+D, transferència tecnològica i innovació empresarial. En particular, només el 68,1 de les pimes introdueixen innovacions de producte, gairebé un 32% per sota de la mitjana europea. En conjunt, Catalunya destaca per la seva capacitat de generar coneixement i connectar-se internacionalment, però encara ha de reforçar la seva capacitat tecnològica, productiva i industrial per acostar-se a les regions europees més innovadores.

L'ecosistema de recerca i innovació a Catalunya s'articula amb l’objectiu de promoure la col·laboració publicoprivada, la interconnexió dels seus agents i la transferència de coneixement de frontera cap al mercat, les administracions i la societat en el seu conjunt. Aquest sistema transversal busca una inserció activa en xarxes internacionals i dins l’Espai Europeu de Recerca, mitjançant l'acció coordinada d'estructures que connecten la base científica amb el teixit productiu i social. Per comprendre el seu funcionament, el mapa d'actors es desplega de manera progressiva, des dels generadors de coneixement i formació acadèmica, fins als centres de recerca d'excel·lència i les grans infraestructures i equipaments científics de referència. Sobre aquesta base, els parcs científics i tecnològics faciliten la interacció entre els diferents agents, mentre que els mecanismes de transferència tecnològica i les xarxes col·laboratives afavoreixen la relació amb els connectors de mercat i el teixit empresarial.

Generadors de coneixement i formació acadèmica

El nucli de l’ecosistema dedicat a la formació de talent i a la generació de coneixement, s’articula principalment al voltant de les estructures i els agents de l'àmbit universitari.

12 Universitats públiques i privades: la base acadèmica del sistema. Són les principals responsables de la formació de persones doctores i persones titulades amb qualificació superior. Inclou 7 universitats públiques presencials (Universitat de Barcelona - UB, Universitat Autònoma de Barcelona - UAB, Universitat Politècnica de Catalunya - UPC, Universitat Pompeu Fabra - UPF, Universitat de Girona - UdG, Universitat de Lleida - UdL, Universitat Rovira i Virgili - URV), 1 universitat pública no presencial (Universitat Oberta de Catalunya - UOC), i 4 universitats privades (Universitat Ramon Llull - URL, Universitat Internacional de Catalunya - UIC, Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya - UVic-UCC, Universitat Abat Oliba CEU.

187 Facultats i escoles universitàries: unitats estructurals bàsiques internes de les 12 universitats, encarregades d'organitzar la docència superior, distribuir els recursos docents i gestionar els graus i màsters oficials que contribueixen a formar el futur personal investigador del territori.

53 Instituts universitaris de recerca: centres especialitzats vinculats directament al teixit universitari (ja siguin propis, interuniversitaris o associats) dedicats a la investigació avançada i multidisciplinària en els seus àmbits d’especialització i que actuen sota la governança de les seves respectives universitats de referència.

1.587 grups de recerca reconeguts (SGR-2021): cèl·lules de recerca bàsiques de Catalunya que disposen d'acreditació de la Generalitat de Catalunya (AGAUR) i s'integren de manera directa dins els departaments de les universitats o els instituts de recerca, amb l’objectiu de r promoure la qualitat, l’estabilitat i la col·laboració científica mitjançant mecanismes de suport i finançament.

Centres de recerca d'excel·lència

Institucions orientades a la recerca d’excel·lència, a la captació de talent, i a la participació en convocatòries competitives. Mantenen diferents formes de relació amb universitats, hospitals i altres institucions, a través de fórmules de cotitularitat, participació, adscripció o col·laboració Aquesta diversitat de vinculacions fa que alguns centres puguin operar i comptabilitzar-se sota diferents paraigües institucionals, i afavoreix la generació de sinergies en l’activitat de recerca.

43 centres CERCA: institucions integrades en la Institució CERCA de la Generalitat de Catalunya. Funcionen sota un model de gestió autònom orientat a facilitar el desenvolupament de la seva activitat científica. Diversos centres CERCA mantenen acords d'afiliació , adscripció o col·laboració amb les universitats catalanes mitjançant fórmules que varien segons cada institució. Podeu veure el llistat complet clicant en aquest enllaç: https://cerca.cat/centres-cerca/.

17 centres del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) a Catalunya: instituts estatals de recerca presents a Catalunya. Alguns d'ells operen com a instituts mixts mitjançant fórmules de governança compartida amb universitats catalanes , mentre que altres mantenen vinculacions o col·laboracions amb centres CERCA. Podeu veure el llistat complet clicant en aquest enllaç: https://delegacion.catalunya.csic.es/centres-a-catalunya/?lang=ca.

26 centres de recerca en salut: instituts i centres dedicats a la recerca biomèdica i salut, que mantenen diferents fórmules de vinculació o col·laboració amb hospitals, centres sanitaris, universitats i altres institucions de recerca. Entre aquests hi ha centres vinculats a hospitals de l'Institut Català de la Salut (ICS) i d’altres relacionats amb institucions sanitàries de titularitat i governança diferent.. Desenvolupen recerca translacional, orientada a facilitar l’aplicaciódels resultats de la recerca la pràctica clínica i sanitària.

Grans infraestructures i equipaments científics de referència

Grans plataformes tecnològiques i observatoris d'alt valor d'inversió pública oberts al servei de tota la comunitat d'R+D+I internacional:

3 grans infraestructures científiques de referència:

- Sincrotró Alba (Consorci CELLS): coparticipat pel Govern d'Espanya i la Generalitat de Catalunya, situat a prop del campus de la UAB com a node col·laboratiu clau per a la física de materials i biomedicina.

- Supercomputador MareNostrum (BSC-CNS): el Barcelona Supercomputing Center - Centre Nacional de Supercomputació està integrat per un consorci públic en què participa la UPC (al campus de la qual s'ubica físicament), tot compartint personal investigador i projectes de computació avançada.

- Centre Nacional d'Anàlisi Genòmica (CNAG): instal·lació d'alt rendiment ubicada al Parc Científic de Barcelona (PCB) per donar cobertura tecnològica a universitats, centres de salut i bioempreses d'arreu d'Europa.

11 infraestructures científiques i tècniques singulars (ICTS): segell d'excel·lència espanyol per a grans instal·lacions úniques del qual formen part les 3 anteriors i altres plataformes logístiques i laboratoris complexos de les universitats i del CSIC oberts a l'accés competitiu extern.

3 observatoris astronòmics: equipaments d'alta muntanya (com ara l'Observatori del Montsec, gestionat de forma col·laborativa per l'IEEC, vinculat a universitats i al CSIC) destinats a l'estudi de l’Univers, les comunicacions per satèl·lit i el NewSpace.

2 grans equipaments del full de ruta ESFRI: infraestructures d'escala europea en què Catalunya manté rols directius i nodes de servei fixos:

- BSC-PRACE: node essencial d'alt càlcul per a la xarxa paneuropea de supercomputació impulsada pel BSC.

- EGA-ELIXIR: servei internacional d'emmagatzematge de dades de genòmica de pacients cogestionat de manera col·laborativa entre el Centre de Regulació Genòmica (CRG) i l'Institut Europeu de Bioinformàtica (EMBL-EBI).

Parcs científics i tecnològics: els espais de connexió

Els 16 parcs científics i tecnològics son espais de connexió entre agents científics, tecnològics i empresarials. Presenten diferents models de promoció, participació, vinculació i governança que es poden agrupar de la següent manera:

Parcs amb participació o vinculació universitària:

- Parc Científic de Barcelona (PCB): depèn directament de la Universitat de Barcelona (UB). Allotja el CNAG i nombrosos laboratoris CERCA.

- Parc de Recerca de la UAB (PRUAB): promogut per la Universitat Autònoma de Barcelona, el CSIC i l'IRTA per transferir el coneixement del campus de Bellaterra.

- UPC Park: estructura i espais d'innovació que depenen de la Universitat Politècnica de Catalunya, focalitzada en spin-offs del sector de l’enginyeria.

- Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB): coparticipat per la Universitat Pompeu Fabra (i enllaçat amb el seu campus del Mar), juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, centrat en ciències de la vida.

- Parc Científic i Tecnològic de la UdG: vinculat directament a la Universitat de Girona i orientat a facilitar la relació amb d el teixit industrial gironí.

- Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PCiTAL): gestionat conjuntament entre la Universitat de Lleida (UdL) i l'Ajuntament de Lleida, amb focus en la innovació FoodTech.

- Parc Científic i Tecnològic de Turisme i Oci / Tecnoparc: amb participació o vinculació de la Universitat Rovira i Virgili (URV) en les seves estructures de governança o col·laboració.

Parcs i hubs de base territorial o municipal (en estreta col·laboració universitària): hi inclouen entorns d'innovació promoguts per consorcis municipals i els mateixos centres tecnològics (com ara el districte 22@, els espais d'incubació de Leitat a Terrassa i d'Eurecat al llarg del territori català). Ofereixen serveis i espais de suport a empreses i projectes d’innovació i faciliten la connexió amb xarxes d’R+D+I i clústers empresarials.

Transferència tecnològica i xarxes col·laboratives

Instruments orientats a facilitar la transferència dels resultats de la recerca i de les tecnologies generades en l’àmbit científic cap al teixit productiu i la societat:

77 agents de transferència tecnològica TECNIO: acreditació atorgada pel Govern de Catalunya que identifica entitats i grups de recerca altament especialitzats sectorialment (com per exemple, centres universitaris, centres CERCA o instituts del CSIC) en lloc de persones individuals. Aquesta acreditació permet identificar capacitats tecnològiques especialitzades i facilitar-ne la connexió amb empreses i altres organitzacions usuàries de coneixement. Podeu veure el llistat complet clicant en aquest enllaç: https://tecnio.org/associats/.

11 xarxes temàtiques d’R+D+I amb suport de la Generalitat de Catalunya: estructures col·laboratives que connecten l'engranatge científic amb el sector privat i cobreixen àrees altament estratègiques a través de consorcis singulars: H2CAT (hidrogen verd), RDI·IA (Intel·ligència Atificial), Xartec Salut (tecnologies de la salut), TECSAM (salut mental), BlueNetCat (economia blava), X_AGRITECH (tecnologies agroalimentàries), i4KIDS (innovació pediàtrica), AccessCat (accessibilitat), X4HPC (supercomputació), XarSMART (medicina de precisió) i XaRFA (fabricació avançada).

Connectors de mercat i teixit empresarial

Aquest pilar cohesiona la demanda industrial amb les capacitats tecnològiques del territori, vertebrant el sector privat a través d'estratègies de cooperació i clústers d'innovació:

27 clústers (més de 3.000 empreses): acreditats pel programa Catalonia Clusters d'ACCIÓ, s'organitzen formalment per impulsar les principals cadenes de valor de l'economia catalana. S'integren en grans vectors sectorials com ara l'alimentació (INNOVACC, Foodservice, Gourmet i Food Retail), la mobilitat i transport (CIAC, In-Move i Clúster de la Moto), les tecnologies digitals i els mitjans (Clúster Digital, Audiovisual, TIC Turisme i Edutech), la salut i les ciències de la vida (Salut Mental, HealthTech i CataloniaBio), l'energia, la sostenibilitat i la química (CEEC, Residus i Secartys), el disseny, l’hàbitat i els béns de consum (CICAT, MAV, Packaging, Beauty, Leather, AMBIT i Modacc) i la indústria, la maquinària i l’estil de vida (FEMAC, INDESCAT i Kid's Cluster).

Més de 9.000 empreses innovadores: el teixit empresarial que desenvolupa activitats d’innovació en diversos àmbits sectorials amb una gran capacitat de transformació. S'estructuren principalment al voltant de 6 àmbits sectorials estratègics: el sector digital i TIC (IA, ciberseguretat, IoT, 5G, videojocs i audiovisuals), l'alimentació o FoodTech (ingredients i proteïna alternativa), la salut i les ciències de la vida (biotecnologia, salut digital, dispositius mèdics i medicina personalitzada), la química, l’energia i els recursos (tecnologies verdes, hidrogen verd, descarbonització i economia circular), l'automoció i la mobilitat sostenible (vehicles elèctrics, bateries i transport col·lectiu), i la manufactura avançada i la mecatrònica (sistemes automatitzats, robòtica i impressió 3D aplicada).

2 grans centres tecnològics (Eurecat i Leitat): grans corporacions tecnològiques privades sense ànim de lucre orientades a proveir la indústria de serveis d'R+D aplicada, consultoria tecnològica i escalat industrial. Actuen com a agents de connexió i transferència de tecnologia entre el sistema de recerca i el teixit empresarial, col·laborant de forma permanent amb les empreses innovadores i les universitats per implementar l'estat de l'art en les cadenes de producció.

El sistema català de recerca i innovació es basa en un model de governança que combina l'autonomia dels seus actors amb una orientació estratègica compartida. Aquest model afavoreix la coordinació entre universitats, centres de recerca, administració i empreses, reforça la capacitat d'atraure i retenir talent, impulsa la transferència de coneixement i proporciona un marc estable que contribueix a la competitivitat i la resiliència del sistema.

Catalunya ha augmentat de manera sostinguda l’esforç econòmic destinat a recerca i desenvolupament (R+D) durant els darrers anys. La despesa interna en R+D ha passat de representar l’1,60% del PIB el 2020 a l’1,82% el 2024. Aquest creixement ha permès ampliar la distància respecte del conjunt d’Espanya, que se situa en l’1,50%, i aproximar-se progressivament a la mitjana de la UE-27. Tanmateix, la diferència amb Europa continua sent significativa: el 2024 la UE-27 destina a R+D l’equivalent al 2,24% del PIB, 0,42 punts percentuals més que Catalunya.

La distància és encara més gran quan la comparació es fa amb alguns dels països i regions europeus més intensius en recerca i innovació. Economies com ara Suècia, Bèlgica, Àustria o Dinamarca destinen al voltant del 3% del PIB o més a R+D, i algunes regions capdavanteres presenten nivells encara superiors. Les dades situen, per tant, Catalunya en una trajectòria de convergència amb Europa, però encara lluny de la intensitat inversora dels ecosistemes europeus que fan de la recerca i la innovació un dels principals motors del seu model productiu.

La desagregació de la despesa segons el sector que executa l’R+D permet identificar amb més precisió l’origen d’aquesta diferència. El 2023, últim any amb dades comparables disponibles en aquesta desagregació, l’R+D executada pel sector empresarial i les institucions privades sense finalitat de lucre representa l’1,17% del PIB de Catalunya, davant de l’1,53% de la UE-27. En l’ensenyament superior, els valors són del 0,35% i el 0,48%, respectivament. En canvi, l’R+D executada pel sector de l’Administració pública representa el 0,29% del PIB català, lleugerament per sobre del 0,24% de la UE-27.

Aquesta distribució mostra que la bretxa de Catalunya respecte de la mitjana europea no es produeix de la mateixa manera en tots els sectors. El diferencial es concentra principalment en el sector empresarial i, en menor mesura, en l’ensenyament superior, mentre que l’R+D executada per l’Administració pública presenta una intensitat lleugerament superior a la mitjana europea. En particular, el diferencial empresarial és rellevant: el 2023 la diferència entre Catalunya i la UE-27 era de 0,36 punts de PIB en R+D executada per aquest sector.

Al mateix temps, l’evolució recent mostra una aproximació progressiva. La despesa en R+D executada pel sector empresarial a Catalunya ha passat del 0,97% del PIB el 2020 a l’1,17% el 2023, mentre que a la UE-27 s’ha mantingut molt més estable, al voltant de l’1,5%. Per tant, les dades no descriuen únicament una debilitat relativa de la inversió empresarial catalana, sinó també un procés recent de reducció de la distància respecte de la mitjana europea, tot i que la bretxa continua sent considerable.

Les dades també permeten observar una intensificació de la relació econòmica entre empreses i sistema universitari. Les aportacions empresarials a l’R+D executada per l’ensenyament superior passen de 37,0 milions d’euros el 2020 a 54,7 milions el 2024, un increment proper al 48%. Aquesta evolució apunta a un augment dels recursos empresarials que arriben a l’R+D de l’ensenyament superior, tot i que l’indicador, per si sol, no permet determinar la intensitat ni els resultats de la transferència de coneixement entre universitats i empreses.

També augmenta el pes del finançament públic sobre l’R+D empresarial: la proporció de la despesa empresarial en R+D finançada pel sector públic passa del 4,3% el 2020 al 6,9% el 2024. Aquest indicador aporta una perspectiva diferent de la distribució sectorial anterior. El sector que executa l’R+D i el sector que la finança no són necessàriament el mateix: una empresa pot executar recerca finançada parcialment amb recursos públics, de la mateixa manera que una universitat pot executar R+D finançada per empreses. Distingir aquestes dues dimensions és essencial per interpretar correctament els recursos disponibles en el sistema.

En conjunt, Catalunya presenta un augment sostingut de l’esforç en R+D i una aproximació gradual als nivells europeus, però manté una bretxa significativa respecte de la UE-27 i, especialment, dels ecosistemes europeus més intensius en coneixement. La comparació sectorial permet precisar el diagnòstic: el principal diferencial respecte d’Europa es concentra en l’R+D empresarial i, en menor mesura, en l’ensenyament superior, mentre que l’R+D executada per l’Administració pública se situa lleugerament per sobre de la mitjana europea. L’evolució dels darrers anys mostra, però, una reducció progressiva d’algunes d’aquestes distàncies, especialment en el sector empresarial.

Catalunya mostra una elevada capacitat per captar recursos competitius procedents de l’Estat i de la Unió Europea. Aquesta capacitat es manifesta tant en el volum de finançament obtingut com en el pes de Catalunya sobre el conjunt dels recursos captats per Espanya i en les taxes d’èxit en les convocatòries europees. Les dades situen, per tant, la captació de fons externs com una de les fortaleses del sistema català de recerca, tot i que els diferents indicadors mesuren dimensions complementàries i no directament equivalents.

En l’àmbit estatal, Catalunya va captar 430,2 milions d’euros del Pla Estatal d’Investigació Científica, Tècnica i d’Innovació el 2024, equivalents al 28,1% del total captat a Espanya. Aquest pes es manté elevat al llarg de tota la sèrie: Catalunya concentra entre aproximadament una quarta part i gairebé un terç dels recursos estatals analitzats entre 2020 i 2024. El percentatge passa del 26,9% el 2020 al 28,1% el 2024, amb un màxim del 28,9% el 2023. La continuïtat d’aquests valors indica que la captació de recursos estatals no respon a un resultat puntual, sinó a una capacitat competitiva sostinguda del sistema català.

A escala europea, Horizon Europe reforça aquesta lectura. El 2024, les entitats catalanes van captar 267,3 milions d’euros, que representen el 27,8% dels fons d’Horizon Europe captats pel conjunt d’Espanya i aproximadament el 3,0% dels recursos de la UE-27 recollits en l’indicador. En termes relatius a la població, Catalunya va captar 33,4 euros per habitant, davant dels 19,8 d’Espanya i els 19,5 de la UE-27. És a dir, la captació catalana per habitant va ser aproximadament un 69% superior a l’espanyola i un 71% superior a l’europea.

La comparació per investigador ofereix una imatge similar. El 2024 Catalunya va captar aproximadament 7.787 euros d’Horizon Europe per investigador, davant dels 5.495 euros d’Espanya i els 4.068 euros de la UE-27. Aquest indicador és especialment útil perquè permet contextualitzar el volum de recursos captats tenint en compte la dimensió del sistema investigador. Catalunya no només concentra una part elevada dels recursos europeus que arriben a Espanya, sinó que també presenta una intensitat de captació superior quan es relativitza pels recursos humans del sistema.

La capacitat competitiva també es reflecteix en les taxes d’èxit d’Horizon Europe. La taxa global de Catalunya se situa en el 26,7%, per sobre d’Espanya (18,5%) i de la UE-27 (20,1%). El valor català és, a més, comparable al d’algunes regions europees intensives en recerca, com ara Flandes (26,3%), Hessen (25,9%) o Baden-Württemberg (25,0%). Això suggereix que la fortalesa catalana no deriva únicament de presentar un volum elevat de propostes, sinó també d’una capacitat elevada per obtenir finançament en processos competitius.

Aquesta posició és especialment destacada en l’European Research Council (ERC), un dels principals instruments europeus de finançament de la recerca de frontera. Catalunya registra una taxa d’èxit del 17,6%, davant del 9,2% de la UE-27 i del 7,2% d’Espanya. El resultat català és similar al de Suècia (17,5%) i Baden-Württemberg (17,2%), tot i que inferior al de Flandes (25,2%). En altres instruments, les diferències són més moderades: en les accions Marie Skłodowska-Curie (MSCA), Catalunya presenta una taxa del 16,5%, pràcticament igual a la UE-27 (16,4%); en infraestructures de recerca arriba al 44,7%, també molt propera al 44,0% europeu; i en l’European Innovation Council (EIC), al 8,9%, per sobre del 6,8% de la UE-27.

L’evolució anual dels recursos d’Horizon Europe requereix, però, una lectura prudent. La captació catalana passa de 321,9 milions d’euros el 2021 a 633,8 milions el 2022, 385,8 milions el 2023 i 267,3 milions el 2024. Aquestes oscil·lacions no s’han d’interpretar necessàriament com una pèrdua de competitivitat, ja que el volum anual depèn del calendari, la dimensió i la resolució de les convocatòries. De fet, el volum total registrat per a la UE-27 també varia considerablement entre anys. Per valorar la posició del sistema, són especialment informatius el pes relatiu de Catalunya, la captació per habitant o investigador i les taxes d’èxit.

Les dades disponibles incorporen també recursos procedents d’empreses que financen activitats de recerca en universitats i centres CERCA. El 2024, els centres CERCA van rebre 230,7 milions d’euros d’origen empresarial, davant dels 163,0 milions del 2020, mentre que les universitats públiques van passar de 41,2 a 47,5 milions. Aquest indicador mostra la capacitat de les institucions de recerca per mobilitzar recursos empresarials, però convé interpretar-lo com una dimensió de finançament extern de la recerca, i no com una mesura de la capacitat innovadora de les empreses. Aquesta última qüestió correspon a indicadors específics d’innovació empresarial i s’analitza separadament.

En conjunt, les dades descriuen un sistema amb una elevada capacitat d’atracció de recursos competitius externs. Catalunya concentra al voltant del 28% dels recursos estatals analitzats, capta recursos d’Horizon Europe per habitant i per persona investigadora clarament per sobre de les mitjanes espanyola i europea, i presenta una taxa d’èxit global superior a totes dues, amb una posició especialment destacada en l’ERC. Més que el volum captat en un any concret, subjecte al calendari de les convocatòries, la combinació d’aquests indicadors apunta a una capacitat sostinguda del sistema català per competir per recursos externs.

Malgrat la tendència general de convergència en la despesa interna en R+D, s'observa una desacceleració en la captació de fons externs de la Unió Europea que podria respondre a una dotació inferior del Programa Marc per al 2025 i a l'evolució en l'execució dels fons del PRTR. Caldrà fer un seguiment de l'evolució d'aquests factors per determinar si es tracta d'una davallada conjuntural o d'un canvi de tendència en la capacitat competitiva del sistema.

L’activitat innovadora de les empreses catalanes ha augmentat durant els darrers anys. El 26,7% de les empreses són innovadores el 2024, davant del 22,3% el 2018 i el 25,1% el 2020. Això representa un increment de 4,4 punts percentuals des de 2018 i mostra una ampliació gradual de la base empresarial que desenvolupa activitats d’innovació. Tanmateix, l’indicador també mostra que la innovació continua concentrada en una part minoritària del teixit empresarial: aproximadament una de cada quatre empreses es classifica com a innovadora.

Aquesta evolució s’acompanya d’un augment significatiu dels recursos destinats a innovació. La despesa empresarial en innovació a Catalunya arriba als 6.058 milions d’euros el 2024, el valor més elevat de la sèrie disponible. Després de la disminució registrada el 2020, quan la despesa va caure fins als 4.513 milions, es produeix una recuperació fins als 5.404 milions el 2022 i els 6.058 milions el 2024. Respecte del 2018, l’increment és d’aproximadament un 22% en termes nominals. Aquesta evolució indica una expansió dels recursos mobilitzats per les empreses per innovar, si bé la dada no està corregida per inflació i, per tant, no s’ha d’interpretar íntegrament com un augment real de l’esforç innovador.

La composició d’aquesta despesa aporta una segona dimensió rellevant. El 55,1% de la despesa en innovació correspon a R+D interna el 2024, davant del 48,1% el 2020. Això indica que, dins de la despesa innovadora, ha augmentat el pes de les activitats d’R+D desenvolupades internament per les empreses. L’evolució, però, no és lineal: el percentatge havia arribat al 55,9% el 2022 i disminueix lleugerament el 2024. A més, el valor català del 2024 és molt proper, però lleugerament inferior, al del conjunt d’Espanya (56,7%).

La comparació amb Espanya mostra també el pes que té Catalunya dins de l’activitat innovadora estatal. Els 6.058 milions d’euros de despesa en innovació empresarial representen aproximadament el 25,7% dels 23.554 milions registrats a Espanya el 2024. Aquest pes s’ha mantingut elevat durant tota la sèrie analitzada. Tanmateix, el volum absolut de despesa no permet determinar per si sol si les empreses catalanes innoven amb més intensitat que les d’altres territoris: per fer aquesta comparació cal relacionar la despesa amb la dimensió de l’economia, el nombre d’empreses o altres indicadors d’intensitat innovadora.

És precisament en la comparació europea on cal matisar el diagnòstic. Els indicadors del Regional Innovation Scoreboard 2025 situen Catalunya globalment com a Strong Innovator, amb un rendiment innovador superior a la mitjana de la UE-27, però identifiquen alhora debilitats específiques vinculades a la innovació empresarial i, particularment, a determinats indicadors d’innovació de les pimes. Per tant, una bona posició global del sistema regional d’innovació pot coexistir amb marges de millora en la difusió de la innovació dins del teixit empresarial. El mateix informe de l’Estat de la Ciència ja assenyala aquesta dualitat.

En conjunt, les dades mostren una evolució positiva de la innovació empresarial a Catalunya, tant pel creixement de la proporció d’empreses innovadores com per l’augment de la despesa destinada a innovació i el major pes de l’R+D interna respecte del 2020. Alhora, el fet que només el 26,7% de les empreses siguin innovadores i les debilitats relatives detectades en alguns indicadors europeus mostren que el principal repte no és únicament augmentar els recursos destinats a innovació, sinó estendre l’activitat innovadora a una part més àmplia del teixit empresarial i reforçar-ne la intensitat.

Catalunya disposa d’una base de personal investigador rellevant i superior, en termes relatius, a la del conjunt d’Espanya, però encara per sota de la mitjana europea i, especialment, dels ecosistemes europeus més intensius en recerca. El 2023, el personal investigador representa el 0,92% de la població ocupada a Catalunya, davant del 0,84% d’Espanya i l’1,08% de la UE-27. La diferència amb Europa és, per tant, de 0,16 punts percentuals, i s’amplia quan la comparació es fa amb alguns dels sistemes capdavanters: Bèlgica arriba a l’1,60%; Dinamarca a l’1,82%; i Baden-Württemberg al 2,23%.

L’evolució recent tampoc mostra una convergència clara amb Europa. A Catalunya, el pes del personal investigador passa del 0,90% de la població ocupada el 2020 al 0,95% el 2022, però retrocedeix fins al 0,92% el 2023. En canvi, la UE-27 avança del 0,99% a l’1,08% durant el mateix període, mentre que Espanya passa del 0,77% al 0,84%. Així, Catalunya manté una intensitat investigadora superior a l’espanyola, però la distància respecte de la mitjana europea no s’ha reduït en els darrers anys disponibles.

En termes absoluts, però, la capacitat humana dedicada a R+D sí que s’ha ampliat, si bé cal aplicar una distinció metodològica cabdal: el personal total dedicat a R+D i el personal investigador no són conceptes equivalents. El primer és un indicador més ampli que, a més dels investigadors, inclou també el personal tècnic i de suport. El conjunt del personal d’R+D en equivalència a jornada completa (EJC) passa d’aproximadament 50.800 persones el 2020 a prop de 66.000 el 2024, un increment d’entorn del 30%.

Aquest creixement es produeix en els diferents sectors d’execució, però és especialment visible en les empreses, que passen d’uns 25.200 a 33.700 EJC i concentren el 2024 més de la meitat del personal d’R+D. Per la seva banda, l’ensenyament superior arriba a uns 19.300 EJC i l’Administració pública a uns 12.700. Des del punt de vista estadístic internacional, cal precisar que l'ensenyament superior (que inclou les universitats) i l'administració pública operen com a sectors d'execució diferenciats, malgrat que ambdós puguin integrar institucions de titularitat pública. En qualsevol cas, cal tenir present que aquestes dades sectorials reflecteixen el conjunt del personal dedicat a R+D i no únicament el personal investigador; per tant, són una mètrica que complementa l’indicador anterior però que es desaconsella equiparar per raons d’estricte rigor metodològic.

La disponibilitat futura de talent depèn també de la capacitat del sistema universitari per formar noves generacions de personal investigador. En aquest sentit, el nombre de tesis doctorals llegides es manté relativament estable en els darrers cursos: passa de 2.298 el curs 2019-2020 a 2.518 el 2023-2024, amb valors al voltant de les 2.500 tesis anuals des del curs 2020-2021. Més que una expansió continuada, les dades mostren, per tant, una capacitat sostinguda de formació doctoral després del nivell més baix observat el 2019-2020.

Aquesta formació doctoral es distribueix entre totes les branques de coneixement, tot i que amb diferències significatives. El curs 2023-2024, les ciències de la salut concentren el nombre més elevat de tesis, amb 750, seguides de les ciències socials i jurídiques (491), les ciències (475), l’enginyeria i l’arquitectura (469) i les arts i humanitats (333). La distribució mostra que la renovació del talent investigador no es limita a les disciplines científiques i tecnològiques, sinó que abasta el conjunt del sistema de coneixement.

En conjunt, les dades dibuixen un sistema que ha ampliat els recursos humans dedicats a R+D i manté una capacitat estable de formació doctoral, però que encara no assoleix la intensitat de personal investigador de la UE-27. Catalunya se situa per sobre del conjunt d’Espanya, però la comparació europea indica que el repte no és només mantenir la capacitat de formar nou talent, sinó aconseguir que una proporció més elevada de la població ocupada desenvolupi activitats de recerca pròpiament dites. La distància és especialment significativa respecte dels ecosistemes europeus més intensius en coneixement.

La diversitat del talent investigador és una dimensió rellevant de la capacitat d’un sistema de recerca, però no es pot resumir en un únic indicador. Les dades disponibles permeten analitzar-la des de tres perspectives complementàries: l’equilibri de gènere, la diversitat de procedències i la distribució del nou talent entre àrees de coneixement. La imatge que se’n desprèn és heterogènia: Catalunya presenta una presència internacional significativa i una formació doctoral distribuïda entre totes les grans branques de coneixement, però persisteixen desequilibris de gènere importants, especialment en l’R+D empresarial.

En termes de gènere, la situació global s’apropa a l’equilibri, però amaga diferències molt importants entre sectors. El 2024, les dones representen el 43,2% del personal d’R+D en equivalència a jornada completa (EJC) a Catalunya. La presència femenina supera la meitat del personal a l’Administració pública (54,3%) i a l’ensenyament superior (51,6%), mentre que disminueix fins al 34,0% en el sector empresarial. La bretxa de gènere del sistema català es concentra, per tant, especialment en l’àmbit empresarial, precisament el sector que agrupa més personal dedicat a R+D.

El patró és coherent, en termes generals, amb el que s’observa a escala europea, tot i que cal evitar una comparació numèrica directa perquè l’indicador europeu disponible es refereix específicament a investigadors, mentre que la dada catalana anterior inclou el conjunt del personal d’R+D. Segons She Figures 2024, les dones representen el 44% del personal investigador de l’ensenyament superior de la UE i el 45% dels de l’Administració pública, però només el 22% del personal investigador del sector empresarial. A més, el sector empresarial concentra el 57% del personal investigador de la UE. La Comissió Europea identifica, per tant, la baixa participació femenina en la recerca empresarial com una de les principals bretxes de gènere del sistema europeu d’R+D.

La procedència geogràfica mostra, en canvi, un sistema amb una presència internacional considerable i creixent. Als centres CERCA, el 2024, el 58,9% del personal d’R+D és d’origen català i el 12,6% procedeix de la resta d’Espanya. Com a mínim, un 19,7% procedeix de fora d’Espanya: el 7,9% de la resta d’Europa, el 7,5% d’Amèrica, el 3,5% d’Àsia i Oceania i el 0,7% d’Àfrica. Aquesta proporció s’ha d’interpretar com un mínim, ja que en un 8,8% dels casos la procedència no està disponible.

A les universitats públiques, on pràcticament tot el personal té la procedència identificada, la internacionalització es pot mesurar amb més precisió. El personal d’R+D procedent de fora d’Espanya representa el 22,3% del total el 2024, davant del 16,3% el 2020. En només quatre anys, per tant, el seu pes ha augmentat uns sis punts percentuals. La procedència és, a més, geogràficament diversa: un 8,8% del personal procedeix de la resta d’Europa, un 8,6% d’Amèrica, un 4,1% d’Àsia i Oceania i un 0,9% d’Àfrica.

Aquestes dades indiquen una internacionalització creixent del talent de recerca, però presenten dues limitacions importants. En primer lloc, cobreixen els centres CERCA i les universitats públiques, i no el conjunt del sistema català d’R+D. En segon lloc, no és convenient comparar directament aquests percentatges amb dades europees basades en la nacionalitat o la ciutadania: “origen”, “nacionalitat” i “mobilitat internacional” no són conceptes estadístics necessàriament equivalents. Per això, en aquesta dimensió és més robust analitzar l’evolució interna de Catalunya que establir un rànquing internacional.

La formació doctoral aporta una tercera perspectiva sobre la diversitat, en aquest cas disciplinària. Les 2.518 tesis llegides el curs 2023-2024 es distribueixen entre totes les grans branques de coneixement. Les ciències de la salut concentren el volum més elevat, amb 750 tesis (29,8%), seguides de les ciències socials i jurídiques, amb 491 (19,5%); les ciències, amb 475 (18,9%); l’enginyeria i l’arquitectura, amb 469 (18,6%); i les arts i humanitats, amb 333 (13,2%). Per tant, tot i el major pes de l’àmbit de la salut, la formació de nou talent investigador es reparteix entre totes les grans àrees de coneixement.

Aquesta diversitat disciplinària és rellevant també des de la perspectiva de gènere. Les dades europees mostren que l’equilibri global pot coexistir amb una forta segregació entre disciplines. Segons She Figures 2024, les dones representen el 48% de les persones graduades en programes de doctorat de la UE, una situació global propera a la paritat. Tanmateix, la seva presència és inferior al 40% en àmbits com ara les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i l’enginyeria, la indústria i la construcció; en TIC, concretament, només el 22% de les persones graduades en programes de doctorat són dones. Aquestes dades provenen de les estadístiques d’educació d’Eurostat.

En conjunt, la diversitat del talent investigador català presenta fortaleses i desequilibris segons la dimensió observada. La formació doctoral cobreix totes les grans branques de coneixement i la presència de personal internacional és significativa i ha augmentat en els darrers anys, especialment a les universitats públiques. En canvi, la distribució per gènere continua sent desigual entre sectors: la presència femenina és equilibrada o majoritària en l’ensenyament superior i l’Administració pública, però disminueix substancialment en l’R+D empresarial. El patró europeu mostra que aquesta bretxa en la recerca empresarial no és exclusiva de Catalunya, sinó un repte compartit pel conjunt de la UE.

La producció científica catalana presenta una elevada intensitat en relació amb la seva població. El 2024, Catalunya registra 3,27 documents per miler d’habitants, per sobre de la UE-27 (2,60) i del conjunt d’Espanya (2,36). Després del màxim assolit el 2021, la producció s’ha moderat, però es manté durant tot el període analitzat per sobre d’ambdós àmbits de referència.

Aquesta capacitat productiva va acompanyada d’un impacte científic elevat. L’impacte normalitzat se situa en 1,61 el 2024, és a dir, les publicacions catalanes reben, de mitjana, un 61% més de citacions que la mitjana mundial, un cop corregides les diferències entre disciplines i tipus de publicació. Alhora, el 15,2% de les publicacions catalanes se situa entre el 10% més citat mundial, davant del 12,5% del conjunt d’Espanya. Aquest indicador, però, disminueix respecte del 17,0% registrat el 2020, fet que matisa la posició favorable actual i que convé seguir en els pròxims anys. Com a referència contextual, l’ERA Scoreboard 2025 mostra també una reducció a escala europea del percentatge de publicacions situades entre el 10% més citat mundial, que passa del 10,5% el 2010 al 9,4% el 2023. Aquesta dada, però, prové d’una font diferent de la sèrie utilitzada per a Catalunya i Espanya i, per tant, no s’incorpora a la comparació directa.

Els resultats agregats amaguen una especialització científica marcada. El 2024, les proporcions més elevades de publicacions d’excel·lència es concentren en energia (25,9%), química (22,2%), bioquímica, genètica i biologia molecular (21,0%), ciències mediambientals (19,9%), física i astronomia (19,1%), enginyeria química (18,9%), ciències dels materials (18,8%) i medicina (18,1%). Les dades mostren, per tant, fortaleses que combinen la biomedicina i la salut amb un nucli rellevant de ciències físiques, energia, química, materials i enginyeria. Al mateix temps, la variabilitat entre disciplines indica que l’excel·lència científica no es distribueix homogèniament en el conjunt del sistema.

La internacionalització presenta, en canvi, una fortalesa més transversal. El 60,2% de les publicacions catalanes de 2024 es realitzen en col·laboració amb institucions d’altres països, davant del 51,8% del conjunt d’Espanya. Catalunya supera el valor estatal en totes les àrees de coneixement analitzades, amb diferencials especialment elevats en economia, econometria i finances (+15,0 punts percentuals), art i humanitats (+10,9), psicologia (+10,8), ciències socials (+9,2), medicina (+8,9) i energia (+8,4). En termes absoluts, els nivells de col·laboració internacional són especialment elevats en ciències planetàries i de l’espai (80,8%), física i astronomia (76,6%) i neurociències (69,0%).

Aquesta comparació permet diferenciar internacionalització i excel·lència com a dimensions relacionades, però no equivalents, del rendiment científic. Les arts i humanitats en són un exemple: el 2024 presenten un 27,5% de publicacions en col·laboració internacional, 10,9 punts per sobre del conjunt d’Espanya, però només un 2,9% de les publicacions se situa entre el 10% més citat mundial. Per tant, una major obertura internacional no implica necessàriament, per si sola, una major presència entre les publicacions de més impacte.

En conjunt, les dades descriuen un sistema científic intensiu en producció i fortament internacionalitzat, amb una proporció elevada de recerca d’alt impacte però amb diferències significatives entre disciplines. Mentre que la internacionalització constitueix una fortalesa transversal (Catalunya supera el conjunt d’Espanya en totes les àrees analitzades), l’excel·lència científica presenta un patró més heterogeni i especialitzat. Catalunya manté una posició favorable en els principals indicadors agregats disponibles i supera la UE-27 en intensitat de producció científica, tot i que l’evolució recent del percentatge de publicacions entre les més citades assenyala un aspecte que caldrà seguir en els pròxims anys.

L’accés obert a les publicacions científiques és una de les principals vies per ampliar la circulació i reutilització del coneixement generat pel sistema de recerca. Les dades disponibles mostren que l’accés obert està àmpliament implantat a Catalunya, però de manera desigual segons el tipus d’institució i amb una evolució recent que no és lineal. Aquesta heterogeneïtat és especialment rellevant perquè indica que l’avenç cap a un sistema més obert no s’està produint amb la mateixa intensitat en tots els components del sistema.

El 2025, els centres del CSIC presenten el percentatge més elevat de publicacions en accés obert, amb un 91,8%, seguits pels centres CERCA, amb un 77,2%. En canvi, a les universitats la proporció és sensiblement inferior: les universitats públiques se situen en el 63,48% i les privades en el 61,99%. La categoria que agrupa altres institucions arriba al 35,93%. Així, entre els centres del CSIC i les universitats hi ha una diferència propera als 30 punts percentuals, fet que posa de manifest una implantació desigual de l’accés obert entre tipologies institucionals.

L’evolució temporal mostra, a més, dues etapes diferenciades. Entre 2021 i 2023 augmenta el pes de les publicacions en accés obert en la majoria de tipologies analitzades. Els centres CERCA passen del 77,8% al 80,9%; els centres CSIC, del 92,4% al 96,6%; i les universitats públiques, del 63,59% al 64,5%. També augmenta l’accés obert a les universitats privades (del 56,7% al 60,7%) car no a la resta d’institucions. Aquesta evolució suggereix un avenç força generalitzat de l’obertura de les publicacions durant els primers anys del període.

A partir de 2024, però, aquesta progressió s’estanca o es reverteix en bona part de les institucions. El màxim de la sèrie s’assoleix als centres CSIC el 2024, amb un 97,3% de publicacions en obert.

El 2025 es registra un descens en gairebé totes les tipologies institucionals, amb l’excepció de les universitats privades. El retrocés és especialment visible als centres del CSIC on la proporció passa del 97,3% al 91,3% i als centres CERCA, on la proporció de publicacions en accés obert disminueix del 80,9% al 77,2%, mentre que a les universitats públiques baixa del 64,9% al 63,5%. Per tant, les dades no mostren una evolució plenament lineal i continuada cap a l’accés obert.

Aquest descens recent s’ha d’interpretar, però, amb prudència. L’indicador permet constatar una reducció de la proporció de publicacions classificades com a publicacions d’accés obert, però no n’explica les causes. Amb la informació disponible no es pot determinar si respon a canvis en les pràctiques de publicació, en la composició de la producció científica, en la cobertura de les fonts bibliomètriques o en els criteris de classificació de les publicacions. Per tant, no seria justificat interpretar-lo directament com un retrocés de les polítiques de ciència oberta.

La perspectiva europea permet contextualitzar aquesta evolució, tot i que no s’ha d’utilitzar com una comparació estrictament equivalent amb les categories institucionals catalanes. L’ERA Scoreboard 2024 de la Comissió Europea mostra un fort augment de l’accés obert a escala de la UE: la proporció de publicacions disponibles en obert va passar aproximadament del 56% el 2010 al 77% el 2022. La Comissió considera, de fet, la ciència oberta una de les dimensions de seguiment de l’Espai Europeu de Recerca. La mateixa Comissió assenyala que l’augment de les publicacions en accés obert ha estat un dels avenços en la implementació de l’ERA durant el període 2022-2024.

Aquesta referència europea és útil per mostrar que l’obertura del coneixement no és només una qüestió d’accés a les publicacions, sinó una transformació més àmplia de les pràctiques científiques. Les polítiques europees de ciència oberta inclouen també l’accés i la reutilització de dades i resultats de recerca, la transparència i la reproductibilitat, entre altres dimensions. La Comissió continua identificant barreres jurídiques i pràctiques per a l’accés i la reutilització dels resultats de la recerca finançada públicament. Per tant, l’indicador disponible per a Catalunya captura una dimensió fonamental del coneixement obert (les publicacions), però no permet avaluar per si sol el grau global d’implantació de la ciència oberta.

En conjunt, les dades mostren que Catalunya ha assolit nivells importants d’accés obert, especialment als centres CSIC i CERCA, però l’obertura és desigual entre institucions i l’impuls observat fins al 2022 no s’ha mantingut en els dos darrers anys de la sèrie. El principal repte no és només continuar augmentant la proporció de publicacions accessibles en obert, sinó reduir les diferències entre institucions i consolidar l’obertura com una característica estructural del sistema de recerca. Alhora, per obtenir una visió més completa del coneixement obert caldria complementar aquest indicador amb informació sobre dades de recerca obertes, reutilització, infraestructures i altres pràctiques de ciència oberta.

La capacitat d’un sistema de recerca per competir globalment en l’obtenció de fons no depèn només del volum de recursos internacionals que aconsegueix captar, sinó també de la seva capacitat d’obtenir finançament quan competeix amb altres institucions i equips en convocatòries altament competitives.

Des d’aquesta perspectiva, les taxes d’èxit d’Horizon Europe i de l’European Research Council (ERC) permeten complementar els indicadors de captació de recursos analitzats anteriorment i aproximar-nos a l'eficàcia i el rendiment competitiu relatiu del sistema català.

En el conjunt d’Horizon Europe, Catalunya mostra una elevada capacitat d'obtenir finançament en convocatòries competitives europees, amb una taxa d’èxit del 26,7%, clarament superior a la registrada pel conjunt d’Espanya (18,5%) i per la UE-27 (20,1%). Això significa que, en termes relatius, les propostes amb participació catalana obtenen finançament amb més freqüència que la mitjana de les propostes espanyoles i europees. La diferència és significativa: la taxa catalana supera en 6,6 punts percentuals la de la UE-27 i en 8,2 punts la d’Espanya.

La comparació amb altres ecosistemes europeus reforça aquesta lectura. La taxa d’èxit catalana se situa en valors similars als de Flandes (26,3%), Hessen (25,9%) i Baden-Württemberg (25,0%). Més que establir un rànquing entre territoris, aquestes dades permeten constatar que Catalunya presenta, en aquest indicador, un rendiment comparable al d’algunes regions europees amb sistemes de recerca i innovació consolidats. Aquesta perspectiva és especialment útil perquè situa Catalunya no només respecte de les mitjanes espanyola i europea, sinó també en relació amb ecosistemes regionals amb els quals comparteix característiques pròpies d’un sistema de recerca d’escala subestatal.

Aquesta capacitat d'atracció de fons és especialment visible en les convocatòries de l’European Research Council (ERC), orientades a finançar recerca de frontera sobre la base de l’excel·lència científica. Catalunya hi registra una taxa d’èxit del 17,6%, davant del 7,2% d’Espanya i el 9,2% de la UE-27. La taxa catalana és, per tant, gairebé el doble de l’europea. També se situa en nivells similars als observats a Suècia (17,5%) i Baden-Württemberg (17,2%), mentre que altres ecosistemes, com ara Flandes (25,2%), presenten valors més elevats.

Els resultats, però, no són igualment diferencials en tots els instruments europeus. En les accions Marie Skłodowska-Curie (MSCA), Catalunya registra una taxa d’èxit del 16,5%, pràcticament equivalent al 16,4% de la UE-27. En infraestructures de recerca, la taxa catalana és del 44,7%, també molt pròxima a l’europea (44,0%). En canvi, en l’European Innovation Council (EIC), més orientat a innovacions amb potencial de mercat i tecnologies emergents, Catalunya arriba al 8,9%, davant del 6,8% de la UE-27. Aquesta heterogeneïtat és important perquè mostra que l'èxit internacional del sistema en aquests procediments no és uniforme segons el tipus de programa.

En conjunt, els indicadors disponibles mostren que Catalunya presenta una elevada solvència en els principals programes competitius europeus de recerca, amb una taxa d’èxit global a Horizon Europe superior a les mitjanes espanyola i europea i comparable a la d’alguns ecosistemes europeus de referència. El resultat és especialment destacat en les convocatòries ERC, mentre que en altres instruments, com, per exemple, MSCA o infraestructures de recerca, Catalunya se situa més a prop de la mitjana europea. La capacitat del sistema català per competir amb èxit en aquestes convocatòries és, per tant, elevada en diversos dels instruments analitzats, però presenta diferències segons el tipus de programa.

L'anàlisi de l'evolució dels darrers anys en confirma dues grans tendències interconnectades.

D’una banda, l’impuls i el suport financer a l'empresa: la despesa en R+D executada pel sector privat que compta amb finançament del sector públic ha viscut un canvi de tendència històric a Catalunya. Després d'anys d'estancament al voltant del 4,2% (2020-2022), els ajuts, subvencions i fons Next Generation han impulsat aquest indicador fins a assolir el 6,9% el 2024. Aquest fort increment escurça la distància històrica amb la mitjana espanyola i projecta Catalunya per sobre dels darrers registres de la mitjana de la UE-27 (5,4%).

D’altra banda, l’excel·lència i lideratge en producció científica conjunta: aquesta injecció de recursos i la solidesa de les aliances estructurals es tradueixen directament en resultats de recerca. L'índex de copublicacions entre el sector públic i privat a Catalunya no ha deixat de créixer, superant amb escreix l'índex de referència europeu (fixat en base 100). Des del 2021, la generació d'aquest coneixement compartit ha augmentat un 11%, assolint el seu màxim històric cap al 2025 i consolidant el territori com un pol altament competitiu i connectat en l'àmbit internacional.

En definitiva, l'impuls del finançament públic no només enforteix les capacitats tecnològiques de l'empresa catalana, sinó que s'alinea amb una generació de coneixement col·laboratiu que situa el territori en una posició destacada de la recerca europea.

La capacitat de generar coneixement científic només constitueix una part del valor d’un sistema de recerca i innovació. Un altre element fonamental és la seva capacitat de transformar aquest coneixement en innovacions, noves empreses, tecnologies i col·laboracions amb el teixit productiu. Aquesta transformació es produeix a través de canals diversos, des de les patents i la transferència de tecnologia fins a la creació de spin-offs o la col·laboració entre centres de recerca i empreses. Atès que cada canal respon a dinàmiques diferents, el fenomen no es pot mesurar amb un únic indicador ni tampoc s'han d'equiparar les seves mètriques, les quals avaluen dimensions asimètriques del sistema.

Catalunya disposa, en primer lloc, d’un entorn emprenedor dinàmic. La taxa d’activitat emprenedora (TAE), que mesura el percentatge de població adulta implicada en iniciatives empresarials en fase inicial, arriba al 8,6% el 2024, per sobre del 7,2% d’Espanya i molt pròxima al 8,8% de la referència europea recollida a l’indicador. La diferència respecte d’Europa s’ha reduït de manera notable durant els darrers anys: després de situar-se en el 6,9% el 2022, la TAE catalana augmenta fins al 7,6% el 2023 i el 8,6% el 2024. Això apunta a un context favorable a la creació de noves iniciatives empresarials. Tanmateix, és crucial subratllar que la TAE mesura emprenedoria general i no específicament emprenedoria innovadora o derivada de la recerca, de manera que s’ha d’interpretar exclusivament com una característica de l’entorn econòmic en què es produeix la transferència, i no com una mesura directa d’aquesta.

Una aproximació més directa a la transformació del coneixement en tecnologia —però restringida a la propietat industrial— la proporciona la patentació. El 2025, Catalunya registra 92,5 sol·licituds de patents europees per milió d’habitants, davant de 45,9 a Espanya. La intensitat de patentació catalana és, per tant, aproximadament el doble de l’espanyola i ha augmentat respecte de les 72,3 patents per milió d’habitants registrades el 2020. La comparació europea, però, ofereix una perspectiva més exigent: la UE-27 registra 152,6 patents per milió d’habitants, un nivell considerablement superior al català. Així, Catalunya destaca clarament respecte d’Espanya, però manté una bretxa important respecte de la mitjana europea en la capacitat de convertir coneixement i innovació en resultats susceptibles de protecció mitjançant patents.

El sistema públic de recerca participa activament en aquest procés. Les dades d’universitats i centres CERCA mostren una activitat sostinguda de protecció dels resultats de recerca. El 2024, els centres CERCA registren 260 patents i les universitats públiques, 220. L’evolució dels darrers anys, però, no mostra un creixement continu: els centres CERCA se situaven en 249 patents el 2020, mentre que les universitats públiques en registraven 259. Per tant, més que una expansió sostinguda, les dades apunten al manteniment d’una capacitat significativa de generació i protecció de propietat industrial dins del sistema públic de recerca. Aquestes xifres institucionals no són directament comparables amb les sol·licituds de patents europees per habitant, ja que responen a indicadors i unitats de mesura diferents.

Cal matisar, però, que la gestió d'aquests indicadors no és innòcua per a les finances públiques. El manteniment i la renovació d'aquestes carteres de patents al llarg del temps suposen un cost econòmic molt elevat per a les universitats i els centres CERCA. Aquesta càrrega financera constant sovint tensiona els pressupostos institucionals, especialment quan el volum de patents protegides no es tradueix immediatament en transferència efectiva o retorns comercials (com ara llicències o royalties) que puguin sufragar la inversió pública realitzada.

La connexió amb l’economia també es materialitza a través de la col·laboració directa entre infraestructures científiques i empreses. En algunes de les principals infraestructures de recerca catalanes, el nombre de projectes empresarials ha augmentat de manera significativa. A ALBA passa de 60 projectes el 2022 a 80 el 2024, mentre que al CNAG augmenta de 35 el 2021 a 116 el 2024. Al BSC, en canvi, el volum es manté més estable, amb 46 projectes el 2024 davant dels 48 del 2021. Aquestes dades mostren que les infraestructures científiques no funcionen únicament com a plataformes per a la recerca acadèmica, sinó que també constitueixen punts de connexió entre capacitats científiques avançades i necessitats empresarials.

La creació de spin-offs i start-ups vinculades al sistema de recerca representa el canal més genuí i directe de transformació del coneixement en noves estructures de mercat. A diferència de la TAE, que reflecteix l’activitat emprenedora del conjunt de la població (saturada per negocis de serveis tradicionals), aquest indicador permet observar de manera inequívoca la conversió de resultats, capacitats i tecnologies sorgides de la recerca en noves iniciatives empresarials de base tecnològica. Les dades disponibles apunten, a més, a un ecosistema diversificat sectorialment, amb una presència especialment rellevant d’àmbits com ara l’energia i les tecnologies verdes, els serveis empresarials i el programari i molt especialment el de la salut. Aquest últim s'articula a través del Healthtech, una categoria sectorial que engloba tot l'ecosistema empresarial sanitari de forma integrada, incloent-hi activitats com, per exemple, la biofarma, la biotecnologia (i el desenvolupament de teràpies), els dispositius mèdics, el diagnòstic i la salut digital.

La transformació del coneixement, per tant, no segueix una única trajectòria lineal entre recerca i mercat ni es pot reduir a una mètrica homogènia. Pot adoptar la forma d’una patent o una llicència, de la creació d’una nova empresa, d’un projecte conjunt amb una infraestructura científica o de la incorporació de coneixement i tecnologia a empreses ja existents. Els indicadors disponibles mostren activitat en tots aquests canals, però també resultats desiguals. En particular, el contrast entre la posició catalana respecte d’Espanya i respecte de la UE-27 en patents evidencia que una base científica i emprenedora sòlida no es tradueix automàticament en la mateixa intensitat de generació d’actius tecnològics que presenten altres sistemes europeus.

En conjunt, Catalunya disposa de múltiples mecanismes —no equivalents entre si— per transformar coneixement en activitat econòmica, des de la protecció de la propietat industrial fins a la creació d’empreses i la col·laboració entre infraestructures científiques i teixit productiu. El dinamisme emprenedor i la intensitat de patentació respecte d’Espanya són elements favorables, però la distància amb la UE-27 en patents indica que continua existint marge per reforçar la conversió de les capacitats científiques en resultats tecnològics i econòmics reals.